Des que som aquí, hem vist arribar i marxar molta gent. La ciutat no s’ha fet estranya per ningú, tots hem estat ben rebuts i ben acomiadats. Però fa dos dies va arribar el que falta, l’abandonat. Faltava en la nostra col·lecció el prototip de persona que feia cap a la ciutat per aquest motiu. I com segurament dirien les cançons, o la veu en off de qualsevol pel·lícula de diumenge a la tarda, va arribar de matinada.
M’he proposat seguir el fil de l’arribada del cosí-exfutbolista-abandonatperlanovia-senseunfuturclar-iquenomésbeu per fer una presentació de la ciutat. Santiago de Xile.
Santiago de Xile és una ciutat que et crida, que t’estira a sortir de casa i a fer coses. Tot i que literalment, vivim en una xemeneia, els matins al llit són contats. Mil tombs amb el coixí i de peus a terra, a posar la ciutat del revés! I dic que vivim en una xemeneia perquè la situació enclotada i rodejada de cerros i serralades de la ciutat fa que tota la contaminació (smog) es quedi a baix. Tota controvèrsia té la seva part positiva no? Doncs aquesta la té. Després dels dies de pluja, la ciutat queda neta, no queda ni rastre de la contaminació i les vistes són espectaculars. Porto gairebé dos mesos aquí i encara se’m posa la pell de gallina quan miro per la finestra i veig que la neu segueix avançant muntanya avall.
Què més dir de la ciutat. Que és una ciutat on hi ha de tot, on conviuen les altes esferes de poder (i no em refereixo només al polític) amb aquell simpàtic ancià que dorm al carrer dos cuadres més avall. El nostre barri, Providencia, és un barri on encara es donen més aquests contrastos. És un barri al més pur estil europeu. No m’extendre a explicar-vos com és, aneu a la ciutat més pròxima que tingueu i recorreu-la fins al centre. Allò és part de Providencia.
Un altre barri que hem freqüentat des que estem aquí és Bellavista, entre el riu Mapocho i el Cerro San Cristobal. Un barri que es defineix com bohemi i cultural i realment, amb una oferta increïble. Teatres, bars, galeries d’art, restaurants, molta vida nocturna, el zoo... Un barri que acollí a escriptors com Pablo Neruda. I em sembla que amb això ja dic bastant del que és el barri de coloraines.
Els cerros, Sant Cristobal i Santa Lucía. Dos llocs també espectaculars, els parcs, les places, els museus, la Alameda, la Moneda, la Plaza de Armas, la catedral, la Piojera!...té tantes coses la ciutat que podria continuar escrivint pàgines i pàgines. Però em sembla que ho deixaré aquí. Prefereixo penjar alguna foto i deixar que us en feu a la idea. Ara, prefereixo parlar-vos de la gent de Santiago. De la gent que s’han convertit en la meva família, els meus amics, els meus parents.... La gent que ha format el meu cercle de nou. Tota aquesta gent que ha fet més fàcil arribar a un país nou, lluny de casa i dels meus; que ens ha acceptat i ens ha integrat. Els xilens en general ens han demostrat ser un poble agradable i acollidor, que no tenen recances del que nosaltres vam ser antany per a ells, que sempre han tingut un somriure i bones paraules, que ens han ajudat. Tota aquesta gent que sempre tenen temps per sortir a carretear ,de copete o organitzar-te un asdao del nores.
He començat el post parlant de tots aquells que havíem fet cap a aquesta ciutat per ànsies de viatjar, de descobrir, dels que fugint d’alguna cosa s’han vingut a refugiar aquí i he acabat divagant sobre la ciutat i la gent d’aquí; i em sembla que per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja escriuré sobre els costums, la política o les festes, la universitat o les excursions....
Vistas del Cerro San Cristobal
Vista nocturna de la ciutat
