Aproximadament un mes després d’acabar les classes, una setmana després d’haver tornat de viatge, uns dies després del gran sopar de Nadal... i a un dia de l’any nou ...
...i encara poso ordre.
Poso ordre a la roba que vaig tornar del viatge i que ja ha passat dos cops per la rentadora, al centenars de regals i regalets que no em vaig saber estar de comprar, a les postals, als paperets, al tickets, als regals rebuts, als apunts de classe,... a l’habitació en general i a la meva vida en particular.
Ara però, després d’un intensiu, sembla que comença a canviar l’aspecte de tot plegat. Després de 5 mesos l’habitació està decorada, les parets ja no són blanques i sembla que tot ja té el seu lloc, fins i tot el bebito i les bessones que s’han sumat a la família a última hora (benvinguts!).
Bé, primer volia fer un post sobre el VIATGE, però encara tinc milers (i no exagero) de fotos per triar! I unes quantes reflexions per fer (és el que té enamorar-se per tants pocs dies...).
I un post sobre el Nadal a Santiago, que també l’aplaçaré. Potser el sumaré amb el de reis, potser amb el de l’aniversari. Ben bé que totes les festes em venen plegades a mi, així que tinc permís!
El que em nego rotundament a fer és una llista de bons propòsits per l’any vinent o una llista amb tot el bo i dolent de l’any que acabem. Em sembla una feina pesada, que no acabaria mai i exasperant. El dolent ja està passat i tot lo bo d’aquest any conformaria una llista inacabable.
I el que no deixaré per més endavant és desitjar-vos una bona entrada d’any i felicitats a tots per aquest 2010 que encetarem en unes hores. I una abraçada enorme a la família que tot i veure’ls i parlar més sovint ara que quan vivíem en el mateix país no els puc deixar de trobar a faltar...
Tarda guai. Dissabte estilós. Feria de diseño. Compres. Cerveses, xocolata i natxos al Patio Bellavista. Una tarda ben entretinguda amb la Ju i una complerta sessió fotogràfica!
Ja portem gairebé tres mesos de classe i encara ens sorprenen algunes coses. Sobretot el ramo de Fundamentos de la estética. Es una de les assignatures obligatories del minor de Estética de la Cultura Latinoamericana que fem a la Universidad Católica. Ambels noms ho diem tot. Es tracta d’unaassignatura que, com a introducció al món de la estètica de la cultura, barreja història de l’art, filosofia i corrents de pensament. Un assignatura interessant com poques i amb una professora d’allò més pintoresc.
Nosaltres som les “chiquillas”, a les que moltes vegades a de fer aclariments ja que tot just ens endinsem a la seva cultura i més encara a l’estètica d’aquesta.
Doncs bé, amb aquest “ramo” (com en diuen aquí) em tingut sortides de camp pera trobar les nostres experiències estètiques de les quals després en vam fer un exhaustiu estudi, classes al museu de belles arts i excursions a biennals de vídeo i arts medials. De bon tros, l’assignatura més interessant us deia. I ara queda el que més ens espanta, les curatories, exercicis on hem de presentar cartografies rizomàtiques que formaran el nostre propi catàleg. Sona estrany oi? Doncs si algú té ganes de llegir el meu primer assaig (i, fora modèstia, val la pena llegirun estudi comparatiu sobre una experiència quotidiana com és el futbol amb una obra d’art contemporània com és Alegria, del Cirque du Soleil) li puc fer arribar i pot tenir una idea del que es l’estètica de la cultura.
Paradiso-Paradoja
Participamos en un debate con Virgina Huneeus y Mario Soro y en una performance de traslado de musas
(Se merecerían un post entero...)
Bienal de video y artes mediales, en el museu de Arte Contemporaneo
Buscant experiències estètiques: Primera sortida de camp: Patio de la Virgen y Patio del Papa, al Campus Casa Centra, de la U. Católica
Tothom ens havia parlat de la setmana del 18, la setmana de las Fiestas Patrias. (D’això ja fa més d’un mes....). El 18 de setembre, en commemoració a la proclamació de la Primera Junta de Govern de l’any 1810 i que marca l’inici del procés independentista es celebra una festa que atura al país sencer. Una festa marcada per la popularitat de la gastronomia criolla, les fondes i una bandera gegant que envolta el país i tots els que aquí ens trobem.
Per nosaltres aquesta festa va començar ben abans ja que just davant de casa tenim la U de las Américas i allí, ben bé dos setmanes abans ja ens van despertar amb música i festa. Teníem els matins plens de cuecas (cançó típica xilena) i algun que altre reggaeton i cúmbia.
Però, tot i així, nosaltres vam passar les festes pàtries fora de Santiago, a Pichilemu concretament. Vam llogar unes cabanyes i vam celebrar les festes com és degut (a més de viure unes breus vacances ben merescudes!). Els quatre dies que vam passar a aquest petit poblet que durant les festes es torna acollidor i no es fa estrany de ningú van estar marcades pels assados, per l’alcohol (pisco i chicha sobretot), les estones de cants i guitarra, les partides de cartes , les llargues converses intentat arreglar un món que ara ens queda ben alluny i les fondes on vam aprendre a ballar cuecas amb més o menys traça.
A més a més, vam gaudir d’un matí de passeig per la platja de Punta Lobos, un paradís per als surfistes que intenten dominar les grans onades. Platja d’arena negra, plena de visitants durant aquests dies, va ser un matí de tranquil·litat enmig d’uns dies intensos de festa.
M’imaginava quan em parlaven de passar les festes a Pichilemu (o Pichidangui alguns) que seria com la nostra mona a Salou, però ara puc dir que res a veure... em quedaria mil vegades més amb l’experiència de les Fiestas Patrias, amb vosaltres, a Pichilemu.
Super enrederida amb els posts… ho sé…. Després de moltes peticions dedicaré tot el matí a recuperar tots els posts inacabats per intentar posar-me al dia...
Des que som aquí, hem vist arribar i marxar molta gent. La ciutat no s’ha fet estranya per ningú, tots hem estat ben rebuts i ben acomiadats. Però fa dos dies va arribar el que falta, l’abandonat. Faltava en la nostra col·lecció el prototip de persona que feia cap a la ciutat per aquest motiu. I com segurament dirien les cançons, o la veu en off de qualsevol pel·lícula de diumenge a la tarda, va arribar de matinada.
M’he proposat seguir el fil de l’arribada del cosí-exfutbolista-abandonatperlanovia-senseunfuturclar-iquenomésbeu per fer una presentació de la ciutat. Santiago de Xile.
Santiago de Xile és una ciutat que et crida, que t’estira a sortir de casa i a fer coses. Tot i que literalment, vivim en una xemeneia, els matins al llit són contats. Mil tombs amb el coixí i de peus a terra, a posar la ciutat del revés! I dic que vivim en una xemeneia perquè la situació enclotada i rodejada de cerros i serralades de la ciutat fa que tota la contaminació (smog) es quedi a baix. Tota controvèrsia té la seva part positiva no? Doncs aquesta la té. Després dels dies de pluja, la ciutat queda neta, no queda ni rastre de la contaminació i les vistes són espectaculars. Porto gairebé dos mesos aquí i encara se’m posa la pell de gallina quan miro per la finestra i veig que la neu segueix avançant muntanya avall.
Què més dir de la ciutat. Que és una ciutat on hi ha de tot, on conviuen les altes esferes de poder (i no em refereixo només al polític) amb aquell simpàtic ancià que dorm al carrer dos cuadres més avall. El nostre barri, Providencia, és un barri on encara es donen més aquests contrastos. És un barri al més pur estil europeu. No m’extendre a explicar-vos com és, aneu a la ciutat més pròxima que tingueu i recorreu-la fins al centre. Allò és part de Providencia.
Un altre barri que hem freqüentat des que estem aquí és Bellavista, entre el riu Mapocho i el Cerro San Cristobal. Un barri que es defineix com bohemi i cultural i realment, amb una oferta increïble. Teatres, bars, galeries d’art, restaurants, molta vida nocturna, el zoo... Un barri que acollí a escriptors com Pablo Neruda. I em sembla que amb això ja dic bastant del que és el barri de coloraines.
Els cerros, Sant Cristobal i Santa Lucía. Dos llocs també espectaculars, els parcs, les places, els museus, la Alameda, la Moneda, la Plaza de Armas, la catedral, la Piojera!...té tantes coses la ciutat que podria continuar escrivint pàgines i pàgines. Però em sembla que ho deixaré aquí. Prefereixo penjar alguna foto i deixar que us en feu a la idea. Ara, prefereixo parlar-vos de la gent de Santiago. De la gent que s’han convertit en la meva família, els meus amics, els meus parents.... La gent que ha format el meu cercle de nou. Tota aquesta gent que ha fet més fàcil arribar a un país nou, lluny de casa i dels meus; que ens ha acceptat i ens ha integrat. Els xilens en general ens han demostrat ser un poble agradable i acollidor, que no tenen recances del que nosaltres vam ser antany per a ells, que sempre han tingut un somriure i bones paraules, que ens han ajudat. Tota aquesta gent que sempre tenen temps per sortir a carretear ,de copete o organitzar-te un asdao del nores.
He començat el post parlant de tots aquells que havíem fet cap a aquesta ciutat per ànsies de viatjar, de descobrir, dels que fugint d’alguna cosa s’han vingut a refugiar aquí i he acabat divagant sobre la ciutat i la gent d’aquí; i em sembla que per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja escriuré sobre els costums, la política o les festes, la universitat o les excursions....
